CRÒNIQUES AMERICANES, capítulo 3

Amics!

Segon dia a Oregon. Ahir estava  tan cansada que em vaig anar a dormir a les 20h, així que aquest mati a les 5:30 estava desperta i passejant a les fosques pel recinte de les colònies. He trobat la biblioteca, amb una gran sala de joc, i cuina. M'he fet un te i he seleccionat uns quants llibres infantils per passar l'estona. He llegit la historia d'un petit indi cheroki que anava a parlar amb el sol per demanar-li que no cremes tant les terres del seu poblat perque no podien viure així. Resulta que en anglès anomenen el sol com "ella" i la lluna com "ell". Curiós .

La Caryn s'ha llevat a les 7 per preparar els esmorzars i hem fet un munt de feina a la gran cuina industrial, seguint la previsió de menú i l'ordre de prioritats establerta en una llista. Primer pelar, tallar i posar al forn carbasses per fer biscuits. Després posar maduixes a coure per fer melmelada. Tallar verdura per fer amb ous remenats. Tallar fruita. Ha començat a venir mes gent per ajudar. Els nois mes grans s'han posat a trencar 17 dotzenes d'ous fer fer remenats. Una dona ha fet la pasta amb farina i la carbassa i ha amassat montanyes de galetes al forn. Una altre feia, en una olla gegant que havia de remenar enfilada damunt un tabalet, el que anomenen "grevy": una salsa de xampinyons amb nata que menjariem damunt els biscuits. En fi, ha estat un esmorzar boniiiisim i prou energètic que tornar cap al cotxe amb les motxilles i el nen pel camí del bosc. I el necessitem ben prou, que avui encara ens esperen dues festes més! Adéu Westwind, adéu oceà Pacific!

A les 15:30 a un parc de Portland hi ha una festa organitzada pel pares de quatre nadons que van néixer a les mateixes dades que l'Azul. Tres nenes i ell. Aquí si que fa sol i es un lloc molt bonic. Taula parada amb tot tipus de menjar: pastissos, coques, verdures, fruites, cupcakes, i tot l'ambient infantil reglamentari: globus, joguines, gossos, pares, avis, càmeres de fotos, mòbils, nens, plors, rialles.....tothom esta feliç i son molt amables i simpàtics, quina energia i bon rotllo! M'encanta Portland i la seva gent.

Després tornem a casa a canviar-nos de roba i cap a un altre barri, mes al nord est, creuant el riu, on les cases ja es veuen una mica mes elegants i arreglades, amb carrer mes macos i jardins mes grans. Anem a casa de la Margo i la Kathy, que son parella i casulament fan anys el mateix dia. Ara toca festa d'adults, pero igualment hi ha taula pardalada amb menjars deliciosos, cervesa, vi,  licors... Quan mes tard posen a dormir al nen a una habitació de la casa, jo em poso al costat a "fer-li companyia" i quedo clapada quasi abans que ell. No puc més! No he quedat gaire be amb les amfitriones, però tinc l'excusa del jet lag.....zzzzzzzzz

CRÒNIQUES AMERICANES, capítol 2

Amics!
Després d'estar 24 hores desperta, d'avió en avió, arribo a Portland, a ca n'Angie a les 11 de la nit. Es una casa unifamiliar, amb pati i jardí darrera, molt polida. Vaig a dormir a baix, a l'habitació de la Delilah, la filla petita de la Caryn, que ara es a casa de son pare. Em costa dormir, encara que estic molt cansada i que demà volem partir dejorn cap a la costa. La intenció era sortir de casa a les 7......finalment seràn les 9, després de preparar sandvitxos i beguda per emportat, agafar sacs de dormir, roba, i tot el que necessita el nen, Azul, que diumenge farà un any.
Pel camí em començo a fer a la idea de que ....som a U.S.A.!!!! Carrers amb cases de diferents mides i colors, unes mes velles, altres mes cuidades, patis amb flors, enredaderes, baranes, amb testos....Quan deixem la ciutat el paisatge comença a ser mes verd, arbres i boscos de coníferes, avets alts i espigats, muntanyes i mes muntanyes, i tant com ens apropem a la costa el temps es comença a enboirar i els ni volats ja tapen el sol. Després de dues hores de carretera, entrem en un camí de terra, aparquem el cotxe i seguim a peu amb les motxilles durant 45 minuts pel bosc, fins que, per fi, desde dalt una pujadeta la podem veure: .......la mar! Be, no, mes ben dit, l'oceà Pacific! Veure i sentir. Hi ha una remor continua de les ones que estan sempre en moviment.
Som a un centre de colònies anomenat Westwind, format per diversos recintes i cabanes. El principal te una gran cuina, un menjador, una sala de jocs i hi estan començant a arribar famílies amb fiets per passar el cap de setmana. Al voltant d'aquesta, dins el bosc (que arriba a ran de platja) hi ha les altres cabanes de fusta, per dormir, molt fermes i ben habilitades. La platja es oberta, gran, i rodeja una llengua de terra que entra dins el mar. Hi donem la volta, caminant, fins a arribar a l'altre costat, una badia on desemboca un riu. Esta ben núvol i fa vent. Les ones pugen fins ben amunt sobre la sorra, a vegades les hem d'esquivar. Arribem caminant fins el punt on es barregen les aigües dolces i salades. Hem hagut de descalçar-nos i arremangar els pantalons per seguir endavant, per la vorera, perque hi ha uns quants arbres caigut sobre la sorra, de quan la marea puja i descalça la terra que tenen sota les arrels. L'aigua esta CON-GE-LA-DA!!!! Els peus fan molt de mal i a mes ens hem mullat els pantalons fins a les cuixes, pero val la pena recorre aquest paisatge! Quan ja som  al riu, que esta flanquejat de muntanyes i bosc es fa un silenci impactant. Ja no sentim el vent ni el so constant de les ones. L'aigua esta plana i calmada. Quina meravella! Ara, en tost de tornar pel mateix camí entrem al bosc per arribar per darrera de les cabanes.
Després de deixar les coses a l'habitació, menjar l'entrepà i canviar els pantalons agafem una petita motxilla amb una ampolla de vi i tres gots i sortim muntanya amunt. No se on em porten, ni pregunto. El camí es preciós ! Arbres i mes arbres, alts, esvelts. Es nota la grandíssima humitat que fa en aquest paratge. Hi ha falgueres per tot arreu, fulles verdes de totes mides, i sobretot una impressionant manta de molsa que recubreix tots els arbres, les branques, les arrels, les soques....tot esta forrat d'aquest vellut verd i suau que li dona un aspecte fantasmal al bosc. No m'extranyaria gens trobar-me un grupet gnoms asseguts a una pedra fent una xerradeta.
En un moment donat s'acaba el bosc i trobem un prat verd en forma de turonet, creuat per un camí recte cap a l'horitzó . El seguim, amunt, amunt, fins el cim, i llavors ja començo a veure perquè m'han portat allà. A l'altre costat hi ha l'oceà, una immensitat gris blavosa, amb esquitxos blancs, roques grans i petites escampades per l'aigua, i aquella sorollosa remor constant. Fa vent i fred, pero la grandesa del paisatge ens escalfa. Ara si, parem i seríem sobre l'herba per contemplar l'espectacle brindant amb vi de Califòrnia per la vida, l'amistat i la natura. No podia acabar millor el meu primer dia a Oregon.

CRÒNIQUES AMERICANES capítol 1

Amics!
Ja he partit cap a un nou viatge. El destí es la costa Oest d'estats units. Vaig primer a Portland, Oregon, per visitar l'Angela Wright, amiga amb qui vaig compartir taller una temporada. Després aniré a Califòrnia per visitar el Jorge i la Maka, amics antropòlegs que estan fent una investigació a la Universitat de Davis.
He fet una accidentada sortida de l'aeroport de Barcelona, al mes pur estil de l'amo en Xec de S'Ullastrar....Hi anava amb prou temps i al final he hagut de córrer ! Primer m'han seleccionat (bingo!) per regirar-me la maleta al control, després m'han entretingut oferint-me una targeta sense cost que segurament el meu banc no em concedirà (com fa sempre; els autònoms no tenim credibilitat davant un banc ) he comprat unes ametlles per entretenir les hores d'espera (6€!!!!) i després he anat a buscar un entrepà . Mentres feia una llarga cua me n'he adonat que no tenia la targeta de crèdit . Potser me l'he deixat a la botiga de les ametlles. Hi he tornat, i si, efectivament, pero la dependenta havia anat a entregar-la al mostrador d'embarc del Emirats Àrabs . !!!!!!??????!!!!! Quina pinta m'ha vist? Quan hi he arribat ja no hi era, torn cap a la botiga i l'he recuperada. Vaig a la cua dels bocates i ja no hi ha gent, es clar, estan començant a embarcar.
A tot açò, quan vaig cap a l'avió veig que no m'he en recordat de demanar seient amb finestra...m'agrada recolzar el cap per dormir.
En fi, m'ha tocat el 32D, segur que no es finestra i que seuré ben enmig d'enmig, durant 11 horevs!!!!
Quan arrib al lloc veig que estaré sola en els tres seients centrals , bono, no esta tan malament.
Tot d'una ve una hostessa i em demana si vull canviar amb una parella que estan en el dos seients de finestra. No se perque ho volen, em diu que la noia esta embarassada, i m'ho agraeixen efusivament . Per jo encara millor, finestra i sense ningú as costat. Ha estat un vol ben còmode: dos coixins i dues mantes, i prou temps per esmorzar, dinar, berenar....i veure quatre pel·lícules: El becari (amb Robert de Niro de jubilat eixerit doblat en mexicà ) , Truman ( bona! i trista) Ashby ( Mikey Rourke desfet i acabat, irreconeixible!!!!!!) i Frente al mar amb Angelina Jolie i Brat Pitt. Deu n'hi do, quin panxó.
Ara som a l'aeroport de Newark a Nova York, davant unes vidrieres que donen a la pista, veient avions, gent que passa i una forta pluja a fora. He d'esperar quatre hores per embarcar cap a Portland, on arribaré després de quatre hores de vol a les 10 de la nit hora local. Crec que per jo seran les 3 de sa matinada.
De moment, com veig que es de dia ( aqui son les 16:15, encara que per jo son les 21:15) estic la mar de be, aprofitant per escriure açò . En arribar a Portland a les 22:45 m'esperara l'Angie, i demà serà un altre dia.

   

CRÒNIQUES AFRICANES, capítol 9

Amics!!!!

Darrer dia a Senegal!!!

Dakar es una ciutat gran, caòtica, sorollosa i vital. Dedicaré el mati a visitar l'illa de Gorée. Durant mès de tres segles va ser un dels grans centres de concentració d'esclaus africans destinats als Estats Units i el Carib. Es diu que hi van arribar a passar dos milions! de persones, entre homes, dones i nens. Ara la casa dels esclaus es un museu, i la resta de cases s'han anat ocupant per artesans, venedors i artistes que venen els seus productes als turistes. Hi ha molts visitants, un barco va i vé ple cada mitja hora. La majoria son locals, però també hi ha alguns estrangers. Museus com aquest haurien de servir per no repetir tants fets de tortura i depravació com s'han produït durant la Historia humana, però seguim i seguim matant-nos els un als altres per tenir diferent color de pell, diferent religió, diferent ideologia, diferent cultura, diferents gustos sexuals, diferent poder econòmic....

Al capvespre anem a la platja, a veure com arriben les barques dels pescadors. Es una explosió de colors. Les barques pintades amb dibuixos i lletres, les dones que esperen el peix amb els seus vestits estampats, parades de peix fresc platejat, vermell, rosat, gambes, vogamarins...mmm! Fan gana!

Mes enllà hi ha la zona on els escaten i preparen ver vendre, i també hi ha parades on els fan a la brasa. En triem dos acabats de fer i ens els mengem a una taula sobre la sorra. Deliciosos! Com si fóssim a la Barceloneta dels anys 80! Tot es rudimentari, cutre i poc higiènic pels nostros gustos actuals, acostumats a l'asèpsia obsessiva del "primer món", però en realitat no es tan llunyà en el temps. Record una foto de ma mare i jo (quan devia tenir uns 8 anys) menjant una tapa, al port de Maó, sobre una caixa de peix girada cul amunt fent de taula, i amb una clara per hom!  

En fi......la jornada s'acaba......un parell d'hores gestionant maletes i targetes d'embarcament a l’aeroport, cinc hores d'avió i demà mati serem a Barcelona.

Físicament, perquè el cor i l’ánima encara trigaran dies a arribar.....

Besoooooos!

CRÒNIQUES AFRICANES, capítol 8

Amics:

El dia de la tornada comença molt dejorn. A les 8:30 ja hem esmorzat, fet maletes, ens hem despedit del cambrer Monsiur Amadou, que ens ha atès tan atentament cada dia, dels recepcionistes, i també ens despedim entre noltros: en Josep, en Pep i en Mamadou seguiran avui el viatge cap a Gàmbia, i en Jordi, na Carme, en Dembo i jo partirem cap a Dakar. M'havia acostumat a viatjar i compartir amb tota aquesta colla de bojos divertits, però tot s'acaba. Ens esperen 700 km de carretera que volem fer d'una tirada. Aturem pel camí a comprar pa, nutela, galetes i plàtans, i continuem carretera envant. El paisatge és un contrast de colors i formes: la terra es vermella, i l'herba té un color verd fresc, net, d'acabada de créixer per les intenses pluges d'aquesta època, un verd vibrant que s'intensifica a les fulles dels arbres i les palmeres. Contínuament veiem passar baobabs i altres arbres enormes, poblets de casetes rodones amb sostre de palma o canyís, camps de blat d'indi, pagesos llaurant amb una mula o un ase, parades de mercat de fruites, mercat de ceràmiques precioses, o de cistells acolorits....la vida i el comerç transcorren a la vorera de les carreteres.

A mig camí aturem per veure un dels vestigis més antics: un conjunt de menhirs prehistòrics, col·locats formant un cercle, mig derruïts, just al costat de la carretera. Tot d'una s'atraquen nens i adults que viuen a les cases que hi ha just allà. No saben quin nom te allò, només que es molt i molt antic. Ens n'ensenyen dos més a l'altre costat de la carretera, mig amagats entre herbes i mates, i rodejats de vivendes. Cada vegada ens rodeja mes gent, sobre tot nens, que volen fer-se fotos i demanar-nos monedes. Les donem a un adult per que les reparteixi i seguim camí.

El paisatge, a mesura que ens apropem a Dakar, es torna mes sec. Ja no es veu tanta vegetació fresca, i la terra te un color mes ocre, mes polsós. El cel es torna fosc, hi ha grans nivolats gris plom davant de nosaltres i a l'horitzó ja baixa el sol. Després de dotze hores justes hem arribat a Dakar.

Fa molta calor, estem suats i cansats, i amb ganes de dutxat-nos, pero decidim sopar primer, i es una bona idea! En Jordi i na Carme ens porten a Institut Française, que es un lloc encantador. Gran terrassa coberta,  amb ventiladors de sostre, tovalles de bonics estampats africans,  i un menjar boniiiisssim. M'impacte entrar i veure les taules ocupades per blancs......fa dies que no en veia cap!

Tornem a l'hotel, que demà ens espera un dia ben intens! I és el darrer.....

CRÒNIQUES AFRICANES, capítol 7

Amics!

Açò s'està acabant....Som diumenge 10 d'agost. Ha plogut i fa molta xafogor.

En Youssuf a vingut després d'esmorzar per portar-nos a visitar sa dona, malalta des de fa anys, i que viu amb uns familiars aqui a Kedougou. Caminan pels carrers enfangats. Als barris hi ha cases pobres al costat d'altres més bones. Entre les més senzilles n'hi ha de deixades i n'hi ha de més endreçades. Constatem que la netedat no sempre és una qüestió de diners, sinó de les persones que hi viuen.

En tornar, anem a casa de la Fanta i l'Idy. Ella es a la pelu, on l'estan pentinant i posant un vestit per l'acte d'aquest matí. Jo, mentres, faig una ullada a la cuina on s'està netejant peix, bullint arròs i fent una salsa de molt bona olor amb una olla gegant sobre les brases.

Ja arriba la Fanta, esta radiant, acompanyada de les seves amigues i parentes. Totes canten caçons en el seu honor, i li porten uns cistells guarnits per elles mateixes, plens de colònies, cosmètics, roba interior sexy, collarets per la cintura, sabons perfumats.....

Després a fora comença el ball amb molta alegria. Hi ha vàries dones, unes amb micro i altres amb altaveu, que van cantant i contestant-se alternativament, i les altres corejen la tornada, i els donen bitllets.  Podria ser una versió Senegalesa del glosat ¿!¡?
 Jo ballo una estona amb les noies, totes em volen ensenyar, faig el que puc, i sembla que m'en surto...després vaig una estona amb les casades, que també tenen molta marxa! Són unes balladores bestials. Tota la festa ha estat  molt femenina, durant tots els dies, sempre són elles les que cuinen, serveixen, cuiden els nens, ballen, canten....

A la tarda es el moment en que els nuvis es vesteixen amb la mateixa roba: ella porta un vestit blanc, llarg i entallat, amb brodats grisos i de perles davant, sabates de taló amb brillants, i bossa de mà a joc. I ell una túnica feta amb la mateixa tela blanca, i detalls brodats. Ens fa reparar en que les babutxes també són de la mateixa tela. Estan estupendos!

Arriba l'hora de la despedida. Es molt emocionant, la Fanta esta tan contenta de que haguem vingut, que no para de dir-ho. Nosaltres estem també molt emocionats, hem passat uns dies meravellosos, hem viscut una festa tan impressionant i intensa, ens hem sentit tan acollits i mimats...La Fanta ens dona records per tots els amics de Cardedeu  ,i ens promet que vindran d’aquí a sis mesos. Anant cap a l'hotel, tinc la sensació de que un trosset del cor ja s'ha quedat a Àfrica. I que no sera l'última vegada, aquesta gent i aquest país t'enganxen.

Demà, carretera!